INDIGNADA....

Va passar un matí d’aquest inici de setembre, quan Granollers es recuperava de la letargia estival i de l’embriac de la festa major. Segurament va ser un casual cúmul de despropòsits, sí, però van aconseguir indignar-me, i molt. Passejant pel carrer Sant Jaume de Granollers, poc abans de les nou del matí, de cop i volta em va caure una cigarreta, afortunadament apagada, al cap. Vaig continuar el meu camí, i a punt de creuar la vorera, direcció a la plaça de l’Església, algú que anava dalt d’una moto i que s’acabava de treure el casc es pensava que escopia al buit. I una mica més em toca de ple el braç. I el pitjor va ser la reacció a la meva mirada de reprovació. Vaig detectar una resposta idèntica a l’anterior: passotisme, un "que es foti", un "bah!.." Què fort. Per tancar el triangle, vaig anar a comprar l’esmorzar i una iaia em va apartar amb un cop de colze per colar-se i que l’atenguessin abans que a mi. I tot per una barra de quart. Tan difícil és dir "ho sento", "perdó", "em deixes passar a mi?". La idea de conviure en harmonia amb l’entorn, sigui quin sigui, està molt de moda darrerament. I és necessari: mantenir carrers nets, no fer sorolls innecessaris, no molestar els veïns... sí, és molt important. Llàstima que la teoria és una, la pràctica una altra i que en 40 minuts no em trobés ningú disposat a demanar unes senzilles disculpes.

L'AMOR QUE TOT HO POT

L'AMOR ÉS PODERÓS.
NO N'HI HA DUBTE.
L'AMOR MOU EL MÓN. EL POT MOURE. I EL POT CANVIAR.

L'AMOR POT DIBUIXAR EL SOMRIURE EN UN SOL INSTANT EN UN ROSTRE FATIGAT PER LES LLÀGRIMES.

L'AMOR POT REMOURE EL NOSTRE INTERIOR SENSE NECESSITAT DE PARAULES NI DE FETS, NOMÉS AMB PENSAMENTS.

L'AMOR ÉS EL FOC QUE POT CREMAR EL NOSTRE INTERIOR.
ÉS LA IL·LUSIÓ QUE ENS POT MOTIVAR A SER MILLORS PERSONES, MILLORS FAMILIARS, AMICS... I QUE ENS POT FER SER AMBICIOSOS.

EL PODER DE L'AMOR TOT HO CURA.

EL PODER DE L'AMOR... ÉS INCALCULABLE.

I dic tot això perquè estem acostumats a veure com l'odi, la ràbia, genera conflictes, baralles, tan a nivell mundial (guerres) com enfrontaments personals. Però aquesta és una força latent, de desgast. La que realment genera l'evolució, el creixement de la civilització i de les persones en particular, és l'afecte, l'altruisme, l'amor. La fi de les guerres, els pactes, la previsió d'un futur i una societat millor, l'esperança en els descobriments científics.... a sota de tot, i ben al fons, hi ha l'amor.

Els llunyans 80

Els anys 8o són els de la nostra infantesa.
Vam viure en un món que ja queda llunyà, que ja està passat. Aquella època de guates i sabates de xarol. De Panama Jack i de Converse. De sabates victoria de colors. De xiclet Bubaloo. De piruletes en forma de cor. Aquell temps en què ens il·lusionàvem per l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella Europa en què políticament passaven moltes coses però que encara teníem ben lluny. No com ara, que tots els països som un. Llavors els països de l'Europa de més enllà d'Itàlia eren misteriosos, i viatjar-hi era perillós. No es podia anar al Berlín Oriental... hi havia comunisme. Aquella infantesa amb en Dragui explicant-nos la història de Catalunya, que havia estat llargament silenciada. Aquell xarop de maduixa per al coll. Aquelles bombolles i flotadors per no ofegar-nos a la piscina. Quan gastar-se 100 pessetes en llaminadures era tot un caprici. Quan feiem quaderns Santillana per vacances. Quan llegíem El Vaixell de Vapor: primer el blanc, després el blau, després el taronja. Quan estava de moda patinar pel carrer. Quan si eres una nena eres de la Barbie o la Chabel.
La música m'inspira perquè em venen moltíssims records a la memòria. És inevitable... records tendres i evocadors, que em fan dibuixar un somriure.

Aquesta cançó ja és força evocadora de per sí mateixa:
http://www.youtube.com/watch?v=S_wzi-kTVOI

La Música, la meva inspiració

MY EVERYTHING

UN CANT D'ENERGIA I DE FORÇA PER AQUEST MATÍ DE DILLUNS, UN LLARG PREÀMBUL A LES VACANCES, QUE ARRIBARAN DIVENDRES A LA NIT.

BARRY WHITE, MY EVERYTHING
http://www.youtube.com/watch?v=aS2Fve72AZg&feature=related

ESTUDIAR PER SER METGE

D’entrada, reconec que les notes de tall són una manera justa i imparcial de fer una tria dels qui quedaran dins o fora d’una determinada carrera universitària. Però hi ha casos determinats en què un es qüestiona si realment no faria falta, en el cas d’alguns estudis, fer altres proves, específiques, que acabessin de determinar, parlant en plata, si un val o no val. Dissabte em vaig retrobar amb la Marta, una noia que viu a cavall entre Granollers i Barcelona, i que ha quedat a dues dècimes de fer els seus somiats estudis de Medicina. Des dels 10 o 12 anys la Marta manifestava una vocació clara per la medicina, i es delia per ser pediatra. Ella sempre ha opinat que ha de ser molt enriquidor seguir l’evolució d’una persona en els seus primers anys de vida, en el seu dia a dia, veure com es va confeccionant el seu historial, si pot ser des d’un Centre d’Atenció Primària. Per la seva manera de ser, per la seva paciència, o pel seu ritme vital, crec des de la meva modesta opinió, que no és just que dues dècimes ens privin de tenir una pediatra com ella en el futur. Segur que aquest any, les places de medicina estaran ocupades per gent amb molta vocació, potser, amb una gran intel·ligència, memòria, intuïció... com la de la Marta. Però i si hi ha casos en què no és així? De vegades em pregunto si és suficient ser un estudiant 10 per poder desenvolupar determinats oficis, que porten intrínsecs uns horaris durs, sacrificats, una pressió moltes vegades insuportable, una gran responsabilitat. Seria viable alguna prova psicotècnica que rematés els tradicionals exàmens de selectivitat... ?

LA MADURESA

Reconeixo que anys enrere em considerava molt madura per l'edat que tenia. Pensava en el futur, en la importància de pensar en el dia de demà, de ser responsable dels meus actes i d'aprofitar al màxim el temps, per no arrepentir-me massa d'haver-lo desaprofitat.

Aquesta setmana, he experimentat en la meva pell un tipus de maduresa diferent. Sí, quan et comences a preocupar per la teva salut, i creus que cal invertir-hi. Preveure problemes que es poden agreujar amb el temps. I sí, ha arribat el dia en què he pagat una quantitat elevada, una suma important per un metge i no m'ha sabut greu. I m'hagués matat, o dolgut força, pagar la mateixa quantitat per un bolso. I amb fets com aquests constates que alguna cosa ha canviat dins teu, que potser has captat quines són les coses importants a la vida, que és el que mereix més atenció. Has variat l'ordre de prioritats. I que consti que m'encanta despilfarrar, però en el meu interior sento evidències de que la salut és l'important.

Ara estic tranquil·la i neguitosa a la vegada. Però sé qui sóc i el que vull. L'autèntica maduresa arriba, i jo la rebo amb esperança.

VIURE L'ESTIU

EStic vivint tan intensament asquest estiu...
Platja, refresc, sol i sorra enganxada al cos......

M'encanta l'estiu. Ahir vam descobrir dues noves platges, per a tornar-hi: La Fosca, a Palamós, i la cala Aiguablava, a Begur. Aquesta darrera, d'una bellesa indescriptible, harmoniosa, natural i màgica. Hi vull tornar...!!!!!! I el millor, és veure com de bé t'ho pots passar sense gastar massa diners....!!!!!!
I per recordar la jornada d'ahir, un tema estiuenc.... genial. "La noche".

http://es.youtube.com/watch?v=c4RaRrpMpz4

Idil·li

Segurament qui llegeixi això pensarà que sóc una romàntica de llibre....
El dia de demà, i si mai m'he de casar (que més que casar-me, serà fer una celebració en homenatge a l'amor, en majúscules), m'encantaria que fos a la platja. Sí, envoltada de torxes, amb una suau brisa de mar plena dels aromes de l'ahir i del demà, amb la persona que més m'estimo d'aquest món, amb tots els meus éssers estimats, amb una saborosa mescla de menjar vegetarià i graellada de peixos i verdures, buffet de pastes i formatges....
i que en el moment de dir el Sí Vull, sonés aquesta cançó d'UB40..

http://es.youtube.com/watch?v=9MxmthbKZYU

Vaja, això és el que m'agradaria.... somiar despert és preciós!

HI HA CRISI, PERÒ....

Tots coincidim que hi ha un ralentiment de l'economia al país. Hi ha crisi, diu l'empresariat. Tots tremolem davant dels efectes d'aquesta crisi.... i com que la situació és dolenta, em sorprèn:

1. Continuen havent-hi cues als restaurants bons. Sí, els que et claven 40 euros per àpat. I que consti que jo en sóc consumidora.... però si la ent els gasta, és perquè els té.

2. La gent fa cafès, orxates, til·les.... el que calgui. Acabo d'anar a fer un cafè i el bar, de preu mitjà, estava a tope.

3. No hi ha talles de roba de preu mitjà. S'han acabat. La gent gasta, tu!

4. Els preus dels vols segueixen sent cars. Senyal que hi ha demanda! Sinó, hi hauria més oferta.

5. Hi ha hotels a tope per l'agost.... i són hotels que es nodreixen sobretot de turistes catalans.

6. La gent va a concerts.... Les entrades no solen ser pas barates, no!

7.Perruqueries, centres de bellesa plens..... això sí que és prescindible, en teoria....

Segurament podria continuar.... sí ja sé que diuen que el pitjor està per arribar... i jo també ho temo, la veritat. Però perquè la gent no s'estreny ja el cinturó... en comptes de seguir-se endeutant?
No ho entenc...

AJUPIR-SE SÍ, CAURE NO

Sempre he tingut molt clar que, a la vida, les coses són canviants.

El que un dia és blanc, l'endemà és negre i passat, d'una de les gammes de gris.
Per això penso, i sostenc, que mai es pot descartar res. Per molt contents, eufòrics i confiats que estiguem, o per molt tristos, deprimits o frustrats que ens trobem, hem d'estar preparats per als canvis de 180 graus.

De fet, aquesta ha estat una de les problemàtiques agudes d'aquells qui s'han enfonsat: no s'han sabut adaptar a un canvi radical.

Penso que mai hem de tirar la tovallola. Hem d'estar preparats sempre perquè el gran moment pot arribar. Hi ha vides en què sembla que mai hi podrà haver sorpreses, i en què tot està sota una pàtina de tranquil·litat i estabilitat avorrida. Però d'un moment a l'altre, l'acció pot arribar i hem d'estar a l'expectativa. saber interpretar el que el destí vol fer de nosaltres.

Per si de cas la gran ocasió es presenta, jo penso estar preparada. Ho tindré tot a punt, tot llest. El màster que començaré a l'octubre serà un dels trams del llarg camí que vaig començar fent Periodisme. Espero poder-lo aprofitar i utilitzar en el futur.

El meu missatge avui vol ser d'optimisme. Necessari per afrontar un futur incert, sempre incert, però que sempre cal guaitar amb la il·lusió de la mirada innocent del qui creu qe encara hi ha moltes coses bones que veurà arribar.

Olors

Una de les meves olors preferides és la de cafè. És curiós, perquè reconec que com a sabor, el del cafè no és el que considero millor... però això canvia si penso en l'essència, en la flaire de cafè. Aquest matí m'he concedit a mi mateixa el luxe d'anar a fer un cafè amb gel abans de venir a treballar. Jo penso: Si em passo tots els dies matinant i pencant fins tard, almenys necessito un bon cafè que em desperti, no? i de qualitat, i bo, no? i la cafeteria a la que he entrat, que a la vegada és pastisseria, m'ha permès experimentar novament molts records, que em venen a la ment simplement amb l'olor de cafè.

1. M'agrada l'olor de cafè perquè em recorda a tot el que pot acompanyar-lo. Una bona pasta, un pastís, una cigarreta o una llarga sobretaula.

2.M'agrada perquè em recorda la tranquil·litat d'uns minuts que són meus i només meus.

3. M'agrada perquè reconec que sóc una sibarita, i em fa viatjar allà on no he estat.

M'agrada:
El Cafè amb gel.
El granissat de cafè.
El tallat.
El gelat de cafè.
El Capuccino amb nata.
El Capuccino amb crema.
El granissat de cafè amb nata....


Segueixo comptant?
Bé, la veritat és que avui el meu cafè s'ha acompanyat d'una ensaïmada, boníssima.
Algú s'apassiona pel cafè com jo? Segur que sí!

L'enquesta

L'enquesta que teniu a la dreta ha acabat amb empat. A les persones que hi han votat, els encanta Florència i Venècia, a Itàlia, per igual. La pregunta era Quina ciutat prefereixes?.... en el meu cas, la resposta és clara. Trobo més màgica i impressionant la ciutat de Florència, però entenc que hi ha qui se sent més captivat per l'aura efervescent i brumosa de Venècia. Són dues ciutats fantàstiques, que jo he tingut la sort i el luxe de visitar amb la persona adequada.

En el cas de Florència, hi he estat tres vegades: en les tres ocasions m'he deixat endur per la sensualitat de l'art i dels colors, per l'antiguitat que impregna els carrers i per un síndrome d'Stendhal que et fa sentir malencolia de tanta bellesa que veus.... De fet, té tants racons per veure, tants detalls per explorar, que penso que mai l'acabaré de conèixer del tot.

Pel que fa a Venècia, el seu romanticisme innat, la seva fragància medieval i els seus canals són reconeguts arreu... però sobretot, jo em quedo amb la imatge de l'arribada a la ciutat dels canals: amb aquell Palazzo Ducale saludant i aquell mar, tan distint del Mediterrani al qual estem acostumats.

Sigui com sigui, les dues ciutats enamoren.... jo em quedo amb Florència, però és ben cert que Venècia se li acosta. En els dos llocs s'hi menja molt i molt bé.... i s'hi vol tornar quan un marxa.

Comprar o no comprar... aquesta és la qüestió

Segurament molts pensaran que les dones compren per elevar el seu estat d'ànim. Jo no ho crec. Vaja, senzillament, el que crec és que les dones, les noies.... però també molts homes compren quan volen millorar el seu estat d'ànim, la seva autotestima... però també quan volen celebrar algun esdeveniment, alguna bona notícia.... Vaja, que SI T'AGRADA COMPRAR, QUALSEVOL EXCUSA ÉS BONA. Però aquests dies, a sobre, ens trobem amb la trampa de les rebaixes, que ens empenyen a comprar coses inútils, sota un epígraf dubtós de "rebaixa" (en molts casos el descompte no arriba als cinc euros!!!).
Vull recomanar (des de la modèstia més profunda)... que és el que ES POT COMPRAR per rebaixes sense arrepentir-se posteriorment:


1. Una jaqueta d'entretemps. Sí... aquella que et sap greu comprar-te perquè no vols gastar... però que després aprofites fins a la sacietat. jo me n'he comprat una d'Stradivarius. Valia 40 euros, m'ha costat 20.

2.Cremes. A les perfumeries fan descomptes minsos, però si t'has de comprar una crema, almenys gastes menys... i és un producte de primera necessitat.

3.Vestits de colors de tardor... o que no cansin. A mi m'agraden molt les flors, però ja tinc vestits de flors... i ara el que estic comprant és roba de colors que pugui portar a l'octubre sense semblar una happy flower. M'he comprat un vestit color verd de blanco per 12 euros.... en valia 25.

4.Roba interior. A les grans cadenes està tirada de preu normalment... imagina't per rebaixes. Roba interior per anar coqueta no, però bàsica i de batalla per cada dia, sí que la trobaràs.

5.Bambes. No són el meu calçat preferit però si te n'has de comprar unes, millor que et gastis poc, no? Avui porto les que em vaig comprar diumenge al Pull and Bear per 15 euros... abans en costaven 30.

I així, sumem i seguim... i vulguis o no, vas estalviant diners. I això serveix només si són articles que després farem servir, sinó.... les rebaixes no serveixen de res.

Espero poder anar aviat a Andorra i veure (i comprar) roba de nova temporada...

Custo Barcelona

M'agrada Custo.
Pels seus colors.
Per les combinacions de textures.
Per la seva originalitat.
Perquè és exclusiva però assequible.
Perquè poca gent ho porta.
Perquè no tothom ho sap portar.
Perquè m'identifico amb la seva vitalitat.
Perquè el dissenyador és català.
Perquè aposta pels vestits més que pels pantalons.
Perquè la flora, la fauna i la paleta de colors hi són àmpliament representades.
Perquè uneix modernitat a feminitat i glamour.
Podria omplir més ratlles però em quedaré aquí...

Per quan una línia de vestits de núvia Custo?
(És una suggerència)

L'Escala

Els meus peus, juntament amb els d'una amiga meva, a l'Escala (Alt Empordà), ara fa dos anys. Mmmmm.... quin blau més bonic el de la Costa Brava. Al fons, el Golf de Roses.

Cala Banys

Per posar el colofó a la primera tongada de vacances (que val a dir que ha estat genial), ahir a la nit vam anar al bar Cala Banys, de Lloret. Entre ona i ona, amb una bona dosi de vent, l'aroma del mojito ben present, i els núvols amenaçadors, un pot assaborir la tranquil·litat i la suau brisa d'un indret mig perdut, que coneixen moltes però no masses persones...
Cala Banys et convida a pensar en vacances, i per això tenia molt clar que hi aniria el darrer dia de vacances de juliol, ja amb un bon to bronzejat a la pell i amb el relax mental ideal. És a Lloret, però no sembla Lloret, es diu Cala Banys, però ben pocs s'hi banyen (almenys quan jo hi he estat), tot i que de ganes, ahir, no me'n van faltar...
Cala Banys és una nbona mostra que de vegades els homes no podem destrossar tot el que trobem.... i que podem convertir espais poc coneguts en llocs de culte que es converteixen en imprescindibles.
Sé que els qui hi aneu compartireu aquesta idea.
Vagi de gust!

HOLIDAY

Holiday.... celebrate.... if you want a holiday.... we can go to celebrate....
Avui comencen les meves vacances anhelades... tot i que la veritat és que les que més espero ara són les d'agost, per marxar cap a la brillant i prometedora Sicília. En aquesta primera tongada vacacional, sol i platja m'esperen, ben amanides de descans, lectura i bons aliments.

Així que...... au revoir! ens veiem, o ens retrobem millor dit, el 6 de juliol....
Petons

TRANSPORT PÚBLIC.... EFICIÈNCIA O DESASTRE

Diuen els experts en mobilitat que un transport públic realment eficient, amb els recursos, les freqüències i la velocitat adequada, serà capaç de competir, de tu a tu, amb el vehicle privat. Jo no sé si això deixarà de ser una quimera algun dia, i si acabarem veient una reducció notable de cotxes a les carreteres. El que sí conec són transports eficients i altres que són un desastre total. Casos concrets que t’inciten a agafar el cotxe o en canvi, a deixar-lo aparcat sistemàticament. M’explico, i segurament els lectors tenen mil exemples més per il·lustrar aquesta idea. De Granollers Centre fins a Sils (la Selva) agafant la línia que va a Figueres i Portbou, hi ha 40 minuts de trajecte en tren, per uns 60 quilòmetres. El mateix, pràcticament, minut amunt minut avall, del que es tarda anant en cotxe. És clar: l’eficiència del tren creix si pensem que agafar-lo suposa estalviar molt (i molt!) en peatge, gasolina... i les cues d’aquesta època de l’any a l’autopista. El preu del bitllet, que costa poc més de 3 euros, és un al·licient més. La veritat és que sembla que hi hagi un país de primera, vertebrat per aquesta línia, i un de tercera, unit per la de Vic, Ripoll i Puigcerdà, en què els horaris mai no es compleixen i l’anormalitat és el pa de cada dia. Conec molts motius que allunyen la gent d’aquesta línia: la lentitud, n’és una (tres quarts d’hora per anar de Parets a Vic en tren), haver d’esperar els creuaments a cada estació, retards sense avís previ, combois de l’any de la picor, etc. I mentre hi hagi males combinacions, incidències o avaries, hi haurà gent que majoritàriament es decantarà, si pot, pel cotxe, bàsicament per no perdre ni el temps ni la paciència.

L'ESCALA

La Costa Brava.
Sortida Escala-Empúries.
records, sensacions, d'un passat i un present. D'un futur ple de desitjos, d'un futur ple de promeses. Amor, gaudi, festa, aigua, plaer, calor i gel. Estiu, relax, nit i sol, companyia i solitud cobejada.
M'agrada l'Escala, encara que només sigui perquè cada any de la meva vida hi he tornat, sempre una mica més gran, sempre una mica menys innocent. I encara que només sigui perquè m'agrada recrearme en el record.
Aquest dissabte vam menjar un arròs caldós negre i vam deixar que el sol ens acaronés, i la brisa suau ondulés el nostre cabell... i els nostres pensaments volessin enllà....
Aquesta setmana arribarà Sant Joan. I a banda de coques de cabell d'àngel, tinc ganes de ballar i ballr i descansar i descansar....
tinc aquí les vacances. I això em reconforta.

PLORAR

Plorar és un dels millors moments que hi ha. Va de debò. És íntim, especial. És curiós com relaxa, com després de l'esglai, una calma tranquil·la i musical queda calcada al cor. No sabré mai perquè, però mai he explicat que ploro molt, quan estic a soles. Que de motiusn'hi ha molts, però que gairebé mai és de dolor, almenys físic. Per si de cas algú pensa que aquesta pot ser la causa.

Aquesta vida va i ve entre plor.s Ens sanglotem i ens lamentem quan aprenem a caminar, i molt! però sobretot, en aquesta vida, plorem d'amor. Aquesta és la joia més immensa que he experimentat. Plorar per algú que se'n va, del teu costat o del món, i per algú que arriba per robar-te el cor. Per algú que et traeix, per algú que t'ajuda quan no t'ho esperaves.

Per tot això... només plora qui pot, perquè només plora qui sent.

SIDDHARTA

JAJAJAJAJAAJA... després d'un cap de setmana de disbauxa i entreteniment, amb tisanes del pub Siddharta de tots colors corrent per les meves venes arribo a la feina i.... busco "Siddharta" al google..... i descobreixo que en realitat és un llibre, del qual es va fer una pel·lícula, i que té una essència més o menys mística..... aquesta n'és la sinopsi:

"Ambientada en la India tradicional, la película cuenta la bella y sencilla historia del joven Siddhartha (Shashi Kapoor) y su búsqueda del significado de la vida. Esta búsqueda le lleva a períodos de duro ascetismo, a los placeres sensuales, a la abundancia material e incluso a la repulsión de su propia identidad. "Siddhartha" nos enseña que el secreto de la vida no puede ser transmitido de una persona a otra, debe ser alcanzado a través de experiencias interiores"

Sigui com sigui, aquest pub gironí és sensacional, i el recomano a tot aquell que sigui persona..... fruites i alcohol fan un còctel explosiu... i això que a mi no m'agraden les copes, en teoria.
Bé, també és cert que el nom de Siddharta potser obeeix a una paranoia del creador del pub, però considero que amb les tisanes realment es pot trobar l'autèntic significat de la vida.... amb l'explosióde sensualitat d'aquells beuratges... mmmm!

EL VI

Amb els anys, he après a valorar una copa de vi per tot el plaer exacte que li pot afegr a un determinat moment, a un determinat àpat. Considero, que en la mesura exacta, és un dels millors complements, un complement que enriqueix i deixa empremta per al record. Mai he estat una persona d'alcohols: ho confirmaran les meves amistats. Mai he pres un "cubata " a la discoteca, ni tampoc mai he gaudit amb una cervesa fresca a l'estiu. Però aquella copa de vi fresca, acompanyada d'un bon formatge manxec, d'una paella o simplement d'un menjar en companyia d'algú estimat... és insuperable.
Salut!

OPORTUNITATS PERDUDES

Una oportunitat perduda? L’aixecament del decret de sequera que impedia omplir piscines, regar els jardins i rentar el cotxe lliurement, amb aigua potable, em deixa l’amarga sensació que hem desaprofitat l’oportunitat de regular, d’una vegada, alguns usos. L’aigua és un bé comú, escàs, que ens ha fet patir en els darrers mesos, i també la classe política ha viscut amb inquietud la davallada de les reserves als embassaments. Molts bons propòsits, conferències dia sí dia també sobre la nova cultura de l’aigua, actes simbòlics per fomentar l’estalvi d’aigua, sancions exemplars... i ara resulta que tenim un bé de déu de maig -meteorològicament parlant, sense que aquesta frase tingui un sentit religiós- i tot això queda en no res. I la imatge de fa només mes i mig de l’embassament de Sau, on fins i tot es podien fer prospeccions arqueològiques, contrastarà aviat amb l’aigua a dojo omplint piscines, basses i jacuzzis d’oci i regant jardins, sense cap tipus de control. Espero que l’amenaça d’aquests darrers temps hagi deixat petjada en l’imaginari col·lectiu, i d’ara en endavant, pensem que depenem d’una cosa tan imprevisible com el temps per poder tenir aigua sense restriccions. De tota manera, com que fabricants i instal·ladors de piscines posaven el crit al cel davant d’unes restriccions que els afectaven el negoci, em puc alegrar si això contribueix a aturar la desacceleració econòmica. Vaques magres sí, però amb aigua... i podran fer el juny, el juliol i l’agost.

GALETES i NOTÍCIES

Estic assaborint unes delicioses galetes Artinata, sí aquelles cruixents amb una mena de pàtina blanca al mig, que es fa dir nata. I les acompanyo d'un cafè calent de màquina, força dolentot per cert. I estem entrat juny i jo encara amb els meus berenars d'hivern, en comptes d'haver-los substituit pels gelats. Síiiiiiiiii geladets de gustos. Bé.

En un altre ordre de coses, m sap molt de greu criticar el canal 3 24. Sí, aquest que està tot el dia, de manera ininterrompuda, fent notícies. Van tallar ahir a la nit, a les 22.15, i van fer en directe la roda de premsa del nou entrenador de l'Espanyol. Què cutre i què provincià. No seria apropiada aquesta cobertura per res, ni encara que fos una roda de premsa del FC Barcelona. I la presentació, sincerament, d'aquest entrenador, no era d'interès general. No, no i no. És d'interès general alguna notícia que pot afectar les nostres vides. I aquesta, clarament, no pertany a aquesta divisió. Queda dit.

MISSATGE CONTRADICTORI

Creieu que serveix de gaire que se celebrin jornades d'alimentació saludable per a joves i adolescents (que en el fons estan adreçades bàsicament, a evitar anorèxia, bulímia i obesitat) quan estan autoritzades per a la venda revistes que aconsellen no menjar plàtans, raïm o préssecs perquè tenen massa sucre? o que asseguren que cal substituir els làctics per infusions? Jo penso que als governs realment no els interessa solucionar aquest tema, perquè mou molts diners: productes com barretes energètiques, infusions, pastilles, clíniques d'aprimament, de cirurgia estètica.... som un país que ja té més de 300.000 noies menors de 30 anys amb implants de silicona (la proporció més alta d'Europa).... i si això ha estat possible, és perquè les lleis ho permeten. És molt fort que la gent lluiti constantment contra la seva natura, sense adonar-se que això és perjudicial per a la seva salut.... matar-se de gana i malnutrir-se mata molt més que un quilo o dos de més. Entrar en un quiròfan sempre és un perill, i una cosa és operar-se per salut, i l'altra per vanitat. I això és tan i tan trist que ningú ho expressi obertament als mitjans de comunicació, perquè existeixen anunciants que es deixen una pasta tremenda en difondre els seus suposats beneficis. Mare meva...!!!!! bé, pel que fa a mi, ja anuncio que tenen la batalla perduda.... bàsicament perquè tinc el pes just i tot i que tinc defectes i virtuts com tothom, no crec que unes barretes em facin sentir millor. Penso que unes bones verdures, una fruita fresca, un peix ben cuinat i una xocolata ben presa són el millor elixir de bellesa.... que aprofiti!

AIGUA EMBASSADA

L'aigua embassada no para de créixer i créixer... sembla que l'alarma per la sequera s'allunya, però jo em pregunto.... serem tan i tan obtusos que no aprendrem de la lliçó i esperarem novament a buscar solucions fins que no tornem a estar igual? de vegades em sorprenc de la poca capacitat d'autocrítica que té un país. Ja sabem que solucionar el tema de l'aigua segurament provocarà decisions impopulars i descontentarà un segment de població, però cal posar-hi els collons o el que calgui i afrontar-ho ja. Sembla com si la patata calenta anés passant de mà en mà i ningú sabés què fer-ne. Construir nous embassaments, dessalar aigua, el Roine, els pous i l'aigua freàtica.... hi ha tant i tant per fer, que sembla mentida que una quinzena de dies de pluja ho hagin tallat de soca-rel.
Bé, ara mateix els embassaments estan al 34,9% de la capacitat i puja, i puja.... i per cert, bon cap de setmana passat per aigua, pedra, pluja... el que calgui.

UN PLAT

AVUI PER DINAR....

Escolliria una terrasseta al nordest de Sicília, demanaríem un vinet ben fresquet i ens menjaríem uns tagliatelle all nero di seppia. Sort que aquest desig no queda massa lluny... i es ben materialitzarà aquest estiu. Mentrestant, cal seguir estalviant per fer del nostre viatge a la illa un homenatge continu.

Quines ganes en tinc...

Hi ha molts plats per degustar, molts paisatges per veure i molt de mar per conquistar...

En un altre ordre de coses, he de recordar que dissabte es fa l'Eurovisión del Chikilikuatre, i francament, estic sorpresa de veure com molta gent que abans passava del concurs, està neguitosa per veure el programa, enla seva edició més friqui. Jajajaja.... què ens està passant? Només ens agrada riure'ns de la penya?

Bé, la veritat és que a mi ni fu ni fa...

no crec que el miri.

Gone with the wind

Que m'agradin les pel·lícules antigues no vol dir que totes les pel·lícules antigues estiguin bé. Vol dir que n'hi ha algunes que han resistit el pas dels anys, i que s'han mantingut vigents tot i que la tecnologia i el pensament hagin variat molt des de la seva creació. Un exemple clar és Gone with the wind, aquí coneguda com Allò que el vent s'endugué o Lo que el viento se llevó. Podria fer un resum minuciós, explicant amb tot luxe de detalls quina és la trama de la història. Però seré concisa: és la història d'amor impossible de Rhett Butler per Scarlett O'Hara, una dona que es pensa que està enamorada de l'Ashley, un gentleman pixafreda. Quan ella se n'adona que està equivocada, i que el seu gran amor és el Rhett, ja és massa tard. Aquest argument és tan universal com la vida mateixa.: a la vida, moltes vegades ens adonem que una cosa o persona té valor quan l'acabem de perdre. Per aquest motiu és necessari, i genial, viure el moment, amb la millor companyia possible i amb els cinc sentits. Així, més tard estarem contents pel viscut, i no frustrats pel que hem deixat escapar.

L'evasió a través de la música

Mare meva...
és increïble com una cançó ens pot enfonsar els ànims...
o ens pot conduir directament al cel...
Aquesta cançó, que ahir de cop i volta vaig enyorar escoltar, em va remetre a fa dos estius, quan anava a la platja dia sí dia també (vaig tenir vacances i el sol em va acompanyar), em vaig banyar en les turqueses aigües de Menorca, i després vaig anar a parar a l'Escala, el meu paraís particular....
Aquesta cançó em porta records de fa dos estius, dos anys més jove i quan vaig conèixer la persona més encantadora del món...
Espero que us agradi... és dance....
però és genial.
Ells s'alegraran més la vista que elles, però el que compta és el bon rotllo monumental que dóna...

http://www.youtube.com/watch?v=wGZKcSU7qHU

EL CEL BLAU

El cel blau convida a menjar maduixes amb nata, a estirar-se a la sorra i a banyar-se al mar. El cel blau convida a vestir-se de groc o de rosa i a taral·lejar una bonica cançó.
Avui el cel no és blau, i la predicció indica que encara falten alguns dies perquè estigui completament net de núvols.
Però malgrat això, avui l'aire és menys dens i el meu cor s'asserena al ritme de la brisa que abraça el meu cos.
He dinat un gran arròs i he fet postres de maduixetes ensucrades. Els meus ànims s'han elevat un xic, des del terra estant.
Encara no tinc moltes ganes de parlar, però sí de distreure'm, llegir i estar tranquil·la. Tinc ganes de juny, de sol, de mar, de festa i d'amor.

RES MÉS QUE UNA CANÇÓ

Caic, a poc a poc me'n vaig, la física em captiva i la gravetat m'inclina als teus peus
caic, al mateix temps desfaig, els nusos que regiren aquest fràgil equilibri, meu,
Res no dura gaire, em moc, no sóc d'enlloc, d'aquest país d'aire,
Mai tornaré a viure, mai amb el pes que arrossega la mentida, la rutina, el trist engany
Sense final jo caic, el món s'encén, s'estimba contra els vidres dels meus dies, caic,
M'enfonso dins l'aigua, la corrent em porta prop del meu país d'aire,
Ningú ens duu un instant, dibuixa el meu salt, travessa els espais en blanc, arribes, te'n vas, la vida es desfà, invisible en el mar dels anys,
Canto sense xarxa, salto i sempre caic,
Res no dura gaire, em moc, no sóc d'enlloc, del vell país d'aire,
L'impuls d'un instant, dibuixa el meu salt, travessa els espais en blanc, arribes te'n vas, la vida es desfà, invisible en el mar dels anys...

Caic, Sopa de Cabra

ELS PÈTALS GROCS

No sé per quin motiu, sempre m'he sentit seduïda immensament per aquestes flors fruiteres que s'alegren de veure el sol, i s'entristeixen quan es pon. Els girasols potser m'agraden perquè mostren com n'és de canviant la natura, i com, en el fons, uns vegetals poden tenir actituds i moviments. Acostumats com estem a pensar que només persones i animals podem expressar, aquestes flors posseeixen un llenguatge singular, que segurament només elles entenen. Veure camps extensos de girasols era una de les il·lusions de la meva infantesa, i ha perdurat fins avui. Les pipes són només l'excusa per admirar encara més aquesta flor, que a part de bonica, és productiva. Em venen ganes de plantar mooooltes llavors, i començar a fer fotografies i fotografies de l'evolució d'aquestes plantes. Bé, espero veure'n ben aviat per l'Empordà. Allà n'hi ha molts, de girasols.

IMMORTAL

La Vall dels Temples, a Sicília.
La de coses que han passat al món mentre aquestes construccions segueixen intocables i es guanyen la immortalitat, dia rere dia.
M'agradaria passejar-hi en silenci, imaginant que estem dos mil anys enrere i que la nostra civilització tot just ha nascut. N'hi ha tants que no sé si els podrem veure tots...
Bé, ens veiem aquest estiu....

L'AIGUA CAIGUDA...

L'aigua caiguda.... no ens ha d'encegar. Tot i que les dades dels embassaments corresponents a aquest dilluns són realment esperançadores, és evident que com que partim de molt avall calen encara moltes més pluges. També crec que és el moment de determinar mesures de debò. Com ara plogui un mes seguit i els embassaments estiguin mig plens, hi haurà permís per als dispendis en els recs o en les piscines? No em sembla normal. La consciència que l'aigua és realment un bé escàs l'hauríem de prendre per sempre. Un raig de sol no significa que els núvols han marxat.
I el tema de les dessaladores, s'hauria de començar a plantejar de debò.

VENERDI....

És venerdi, divendres, friday o com ho preferiu.
Un cap de setmana per davant, i moltes perspectives prometedores.
Sopar, música, divertiment i descans.
Sofà, diàleg, son i tranquil·litat.
Aromes de dissabte, de diumenge i suplicis de dilluns al matí.
Està previst que plogui i així ha de ser mal que em pesi... perquè els embassaments ho necessiten. Ja hi haurà temps de platja i terrassetes. De calor i sol a la cara.

Oggi è venerdi.... io voglio stare con te!!!!!!!!!

Desconnectar dels problemes, d'un Barça que preocupa i molt. Perquè hem de ser realistes i reconèixer que reconstruir un equip guanyador ens portarà uns anys. S'han de recollir els plats trencats de terra i recuperar l'autoestima, l'afany lluitador. Pep Guardiola. No sé si ell és l'home. A mi com a jugador només em va agradar dos anys. El trobava, perdó per l'expressió, un pixafreda. Espero equivocar-me. Sigui com sigui, espero que l'equip pugui disputar la Champions l'any vinent. Sinó, serà un molt mal inici.

Lampedusa

T'imagines?
La meva imaginació segueix volant. Imagina't que podem anar a Sicília, i que en comptes d'anar a passar el dia a Malta ens decantem per Lampedusa... amb aquestes platges paradisíaques i un silenci regat per la brisa del mar.. degustant un préssec madur ben fred i gaudint del sol hores i hores... Sicília, Malta, Lampedusa...
Vacances, descans, son, amor i bons aliments.
Tres mesos i vacances!
De moment, per anar obrint boca, sempre ens queden els atles, el google imágenes i les guies de viatges....
Vaig a continuar treballant... això és un compte enrere companys. Espero que les vostres vacances també us facin molta il·lusió. De vegades els preparatius són tan bonics i intensos que acaben dent millors que el propi viatge.

Sicília... en ment

Cada vegada estem més a prop de Sicília.
Cada vegada més a prop de la gastronomia, la cultura i el paisatge. La bellesa i la història.
Tinc unes ganes de veure aquests admirats paisatges!

Gelats de gustos

Estic vivint un moment de la vida en què torno a les essències. Vaig passar una època que tastava els gelats dels gustos més estranys i psicodèlics que trobava al mostrador.... defugia els classicismes i la simplicitat. M'agradaven les combinacions sofisticades i originals, com en una rebel·lió contra allò culinàriament establert. Pistatxo i taronja, xocolata blanca i vinagre o fruites del bosc amb llet merengada. Gelat de formatge amb mango.
Per això, visc amb curiositat i tranquil·litat aquesta dolça etapa en què assaboreixo un gelat de nata i maduixa com si fos la primer vegada. Aquell gelat de vainilla tantes vegades menyspreuat que ara combino amb cafè en pols i aconsegueix despertar els meus sentits. Aquella nata combinada amb la xocolata que tantes vegades defugia per insípid.
Em sento com si tornés a escoltar una cinta de Mecano deu anys després. Con si rescatés un vestit del fons de l'armari i me'l tornés a posar cada setmana.

Què bonic és, de tant en tant, redescobrir allò que fa tant de temps crèiem haver deixat enrere. Ens fa adonar que el plaer i el gust, tan relacionats, també estan en les coses més senzilles.

Què n'esperes, de viatjar?

Estem en temps de planificar i pensar viatges, de dubtes sobre com ens ho passarem millor o com podem gastar diners sense tenir remordiments després.
D'entrada, jo he pensat que aquestes són les meves normes daurades per viatjar a gust i sense fer grans dispendis... aquest és el MEU decàleg (a veure si algú s'hi afegeix...) per a les vacances d'estiu...

1. Una destinació agraïda. Sí, encara que sembli mentida, és necessari tenir en compte que si viatgem a l'estiu i som amants del sol i la platja, és millor que triem una altra ciutat que no pas Londres o Nova York... Respirar la calor de l'asfalt per mi, ara mateix, no és la meva opció prioritària... n'hi ha d'altres.

2. Llunyania proporcional al nombre de dies. És de calaix. Per tres dies, no té sentit sis hores de vol. Per tant, si realment t'estaràs vuit hores a l'avió, millor que sigui per una setmana o deu dies. Sinó, quan t'estiguis adaptant mínimament, hauràs de tornar.

3. Que sigui abastable. No fer grans propòsits de veure molt i molt en pocs dies.... a la llarga, aquests plans generen frustració i estrès. És millor marcar-se quatre o cinc objectius inicials, i després anar-los ampliant.

4. I assequible. Mirar i comparar preus... no sempre que viatges pel teu compte surt millor de preu... i les agències tampoc tenen el monopoli del bon viatjar. Però sempre s'han de tenir en compte totes les opcions.

5. Ser oberts. Quan viatgem moltes vegades tenim idees prefixades que ens poden acabar passant factura. Com per exemple, els que pensàvem que París era molt car... doncs la veritat és que si fa no fa, avui, els països de la zona euro estem bastant anivellats... i si realment et trobes amb una sorpresa és que te l'has buscat una mica.

6. Menjar bé. Per mi és una prioritat. Afortunadament, el meu company de fatigues (i viatges) pensa el mateix. Això no vol dir fer de cada àpat una festa, però buscar llocs adequats on fer un bon sopar o un dinar decent tampoc és tan difícil. Només s'ha de pensar que com més allunyat del centre de la ciutat, millor. I que en cas que la gastronomia local sigui una basòfia... el millor és anar a un italià, un oriental o un grec. Aquestes opcions mai fallen.

7. Portar una mica més de diners del compte. Ni excessos ni dèficits. Però convé pensar en aquell taxi que no pensàvem agafar, o aquell vinet que ens ve de gust beure per sopar.

8. Aprofitar per descansar. Per molt que s'hagi de fer turisme i veure infinitat de museus.. jo no sóc partidària de llevar-se a les 7 del matí cada dia del viatge. Però senyor... quin pal! A sobre que marxes de casa i que el llit moltes vegades et castiga cervicals i lumbars... s'ha de matinar? Si et despertes a les vuit o a les nou ja n'hi ha prou. I tampoc és tan tard!

9. Hotels... i hotels. Mirar i mirar per internet abans d'escollir un hotel ens estalviarà mooolts disgustos... com per exemple, que l'habitació no tingui lavabo o que ni tan sols hi hagi una finestra per renovar l'aire... o trobar-nos en un suburbi allunyat del centre i sense transport públic... A més, de vegades és millor un hotel de dos estrelles arregladet i modest que un de tres estrelles amb pretensions, car i que no respon a les expectatives.

10. I gaudir!!!! amb la companyia, esclar, d'una bona guia. No s'ha d'escatimar uns euros en un bon llibre de rutes i itineraris, per si ens sobra el temps i podem veure més coses. A més, és interessant tenir-ne un d'actualitzat pel plànol del metro.

L'Ascensió

S'han dit tantes coses ja de la Fira i festes de l'Ascensió de Granollers (com que ja fa dècades que està caducada, que és una festeta de temps passats que s'hauria de reinventar o altres eufemismes varis per expressar que el que hom pensa realment és que no val res!) que la única cosa que em queda és desitjar que aquesta festa es mantingui molts i molts anys (desitjar, que no resar, que la nostra és una societat laica)... i és que el plaer d'anar sobrat d'aparcaments on deixar el cotxe només es viu en dies com aquests (només l'experimenten, però, els qui pringuen i treballen).
Dit això, i si la suor i el desodorant ho permeten... que la festa vagi bé...
la veritat és que molts de nosaltres ens esfumarem per no haver de viure aglomeracions i parades de fira que es repeteixen d'una cantonada a l'altra...
Amb la personalitat que té Granollers, i no ha aconseguit que la seva festa sigui exportable... perquè francament, no ho és gens. Ei, que consti que m'agrada la ciutat, eh?

Oportunitats, no debacles

Des de sempre, i sobretot en els mals moments, he volgut viure en positiu... veure oportunitats en aquells fets que se'm presentaven com a debacles. Ara em passa una cosa similar... aviat pot ser que tingui tots els caps de setmana per mi soleta... i per als altres també esclar. Per compartir-los i gaudir-los, per respirar-los al màxim.

I només d'imaginar-me la brisa marítima que ens porta aromes de "caldero" d'arròs, mentre llegeixo alguna tafaneria i el sol fa pampallugues sobre la meva pell... se m'il·lumina el rostre, i m'omplo de felicitat. Saber gaudir de circumstàncies sembrades en el camí és un dels aprenentatges que he fet meu al llarg de tota la vida... i ara el que em queda és explotar els cinc sentits al màxim al llarg dels propers mesos, i disfrutar dels dies que s'allarguen.

Bé, ahir vaig estar a l'Escala, gaudint d'un sol gairebé estiuenc...
aquest poble sempre m'inspira molta calma. Suposo que es nota...

Per cert...
Aquest bloc és una oportunitat d'expressió directa dels pensaments, dels sentiments i dels fets que se succeeixen. No és un balcó superficial i cec, sinó una finestra oberta a treure de mi tot allò que em neguiteja personalment o intel·lectualment. Va començar a bategar fa pocs dies, i estic molt contenta perquè és una plataforma per mostrar les meves idees... i per suscitar opinions en els qui llegeixen
li pronostico una llarga vida!!!!

Decebuts però... siguem realistes, coi!

El Barça ens ha decebut tota la maleïda temporada, fent exhibició d'un seguit de mancances lamentables... sota l'aixopluc de noms que venen milions de samarretes...
fins aquí, estic d'acord...
però la derrota davant el manchester no hauria de ser la metxa que encengués el foc! entenc la decepció i la frustració que suposa quedar-se a un gol de la final de moscou... però siguem realistes... quan el barça està BÉ, li costa déu i ajuts arribar a la final de la champions...
que no ho haguem aconseguit aquesta temporada no és excepcional, ans al contrari...
sempre hem de ser taaaan catastrofistes...!!!!
per cert, per qualsevol afeccionat al futbol ahir va ser un partidàs... però per mi va ser una creu

La meva columna de dilluns

La meva columna de dilluns al diari EL 9 NOU va ser sobre cinema. I em consta que ha agradat a alguna gent, que creu que és una manera de mantenir viva la lluita. Us l'enganxo aquí perquè la llegiu si us ve de gust.


Era l’any 1994 quan vaig anar al cinema per primera vegada amb les meves amigues, sense pares. Tenia 13 anys i la pel·lícula va ser Philadelphia, als cinemes Mundial. Amb mil pessetes en vaig tenir per l’entrada, l’anada i tornada amb l’autobús i per a un refresc. Evidentment, això no es tornarà a repetir. I no perquè l’arribada de l’euro i l’encariment de la vida ens faci pensar dues vegades si necessitem i realment desitgem anar al cinema (que també), sinó perquè l’oci se’ns ha allunyat, se n’ha anat de la ciutat, i l’ha deixada eixuta de possibilitats per a un adolescent que viu aquí o als municipis de la rodalia i depèn de mitjans de transport públic per viure les seves primeres sortides en grup. Tampoc a la gent gran li entusiasma la idea d’anar al cinema en centres comercials sense esperit i sense els seus punts de trobada de referència. Deia el cineasta Lambert Botey que creu que el consumidor potencial de cinema segueix existint, i que els esforços s’han de dirigir a recuperar-lo. Jo també ho crec. Però de moment, no podem lamentar la davallada d’espectadors a les sales donant totes les culpes als dvd pirata i a les descàrregues per internet, perquè hi ha molta gent que prefereix socialitzar-se en espais on després podrà sopar al seu restaurant preferit, passejar o comprar a les seves botigues de sempre i respirar la ciutat. I que no vol agafar el cotxe, no perquè no sigui sostenible, sinó perquè li fa mandra i té molt clar quin paisatge prefereix.

Gemma Nadal

El valor de la proximitat

Hi ha dies en què realment et sents molt reconfortat treballant en un mitjà de comunicació comarcal. En què sents que la tasca que fas és molt més propera i útil que la que podries fer en un altre d'abast estatal. Avui ha estat un d'ells. El tema dels batxillerats nocturns n'és un exemple. A Granollers i Mollet n'està prevista la desaparició en un parell d'anys, segons ha anunciat el Department d'Educació. I rere la xifra freda de 43 centres de tot Catalunya que deixaran d'oferir aquests estudis, ens trobem nois i noies que treballen, que es guanyen el sou i que quan pleguen, van a fer les assignatures que els queda per treure's el títol o per fer la sele. Gent amb rostre i veu, que es quedarà sense poder conciliar els seus estudis amb la seva feina, simplement perquè hi ha un 40% d'absentisme... i perquè no es confia en aquest "model"
Algú s'ha preocupat d'anar a una universitat qualsevol, i estudiar quin és l'absentisme que hi ha durant el trimestre (algunes carreres més que d'altres, sigui dit)...!!!!
Algú s'ha parat a pensar que no tots tenen la possibilitat de tenir internet a casa, amb la despesa que implica, per poder seguir els estudis a distància, com proposen???
De vegades no entenc res.
És necessari donar veu aquells que poden sentir-se francament putejats per aquesta decisió....
Veurem què passa.

De les traïcions

Les traïcions ningú no les espera ni les desitja. Ni tan sols es té present que es poden patir sobtadament. I potser precisament és aquesta càrrega de sorpresa inesperada i maliciosa el que les fa tan doloroses, tan dures de soportar. Al llarg de la humanitat moltes persones les han patides i les han superades, però molt pocs han estat capaços d'oblidar-les.
Una vegada, fa uns anys, una amiga meva em va dir: "jo no t'he traïcionat. Simplement tu esperaves una cosa de mi que jo mai t'havia promès". I segurament era veritat. Moltes vegades, ens imaginem que algú actuarà d'una manera concreta, i si a l'hora de la veritat el seu comportament dista un xic del que ens havíem imaginat, ens sentim enganyats.

El problema és que de traïcions n'hi ha de petites i de grans. Una de petita pot ser quedar per anar al cinema i presentar-se tard a la cita i quedar-se sense poder veure la pel·lícula. Aquesta és fàcilment superable. Una gran traïció, segons es miri, és tenir visions molt diferents de com encara la vida. I aquí és on em dirigeixo jo, indefugiblement, en aquest article.

Parelles que s'enamoren i s'estimen abans d'haver parlat de les premisses centrals que dicten les seves vides són les més susceptibles de patir aquests problemes. S'estimen fins que un dia s'adonen que un es vol casar als 40 i l'altre als 30, que una vol tres fills i l'altre es vol fer la vasectomia, que un vol continuar sortint de festa els dissabtes i que l'altre vol fer bricolatge el diumenge al matí. I així un nombrós eccètera que, amanit amb la sensació de rutina creixent que pateix qualsevol parella avui dia, acaba provocant una ruptura gairebé obligada.
Per aquest motiu, ara que ja som grandets, jo ja n'he fet 27, considero que és el moment de començar a parlar sobre els valors abans d'intentar res amb ningú. Compartir uns mateixos valors és a la llarga, la millor assegurança de qualsevol relació. Més que l'atracció intel·lectual, física, sexual o com li vulgueu dir. Parlant, parlant i parlant, crec que l'èxit pot estar assegurat.

Un dia gris

Avui és un dia molt gris
Aquest matí ha fet molta ventolera, i ara, els núvols tapen el cel a la ciutat
no m'agrada aquest temps... ni pluja ni sol, ni fred ni calor
tinc ganes que arribin les temperatures rotundes i severes
...
saps què faria ara?
agafaria l'autopista amunt amunt amunt... fins a trobar el sol...
i després una terrasseta amb un martini i unes olivetes, eh?

Massa ràpid, ràpid, ràpid

Tot el dia amunt i avall... i us adoneu que ens queda poc temps per fer el que realment ens agrada? per no dir que no ens en queda, i punt.
A mi m'agrada llegir, anar a veure les exposicions d'artistes o corrents determinats, fer un cafè o un bon sopar amb la meva parella, o amb les meves amigues.... i molt poques vegades puc escollir QUAN ho faré. Em dóna la sensació que la vida transcorre a 300 per hora, i que la meva lentitud i parsimònia s'accentua amb els anys.

I a l'hora de la veritat, quants llibres se m'acumulen per llegir i quantes exposicions se'n van de la ciutat sense haver-les pogut veure?
Mooooltes.
Crec que hauríem de crear un moviment similar a l'slow food, que proclama la idoneïtat d'una cuina lenta, sana i elaborada...
què us semblaria una slow life? igualeta: lenta, sana i elaborada.
Quedi apuntat.

Els envits del temps

Després del dia de Sant Jordi, ens queda aquell endemà d'olor de llibres sortits de l'impremta, amb aquella rosa de fragància duradora, que encén el nostre olfacte i activa la nostra ànima...

Aquest Sant Jordi ha estat inolvidable, com cada un d'ells des de que vaig néixer. Jo faig anys aquest dia, i evidentment, sempre m'hi ha vinculat alguna cosa especial, a les històries de dracs i princeses, i de llibres i roses. Però una de les coses que més admiro del 23 d'abril és que és una de les festes més belles, i tradicionals, i també s'ha sabut adequar als nous temps. Una festa en què allò material no resulta ser el més important... és més important encertar el llibre de la persona estimada que comprar molts exemplars, encara que la temàtica sigui interessant... és més important compartir la vesprada amb l'amor, i sopar, amb la tranquil·litat de saber-se estimat.... que no pas rebre rams de mil roses i centenars de pètals de flor...

Realment, diu molt d'una nació, des del punt de vista de la civilització, que els protagonistes de la seva major festa siguin les roses i els llibres... dos eines d'estímul personal, de cultura i de bellesa. Altres nacions celebren les seves festes amb desfilades militars...
però la nostra és una festa popular de debò.
no creieu que és la que més ens arriba al cor de tot el calendari?