S'han dit tantes coses ja de la Fira i festes de l'Ascensió de Granollers (com que ja fa dècades que està caducada, que és una festeta de temps passats que s'hauria de reinventar o altres eufemismes varis per expressar que el que hom pensa realment és que no val res!) que la única cosa que em queda és desitjar que aquesta festa es mantingui molts i molts anys (desitjar, que no resar, que la nostra és una societat laica)... i és que el plaer d'anar sobrat d'aparcaments on deixar el cotxe només es viu en dies com aquests (només l'experimenten, però, els qui pringuen i treballen).
Dit això, i si la suor i el desodorant ho permeten... que la festa vagi bé...
la veritat és que molts de nosaltres ens esfumarem per no haver de viure aglomeracions i parades de fira que es repeteixen d'una cantonada a l'altra...
Amb la personalitat que té Granollers, i no ha aconseguit que la seva festa sigui exportable... perquè francament, no ho és gens. Ei, que consti que m'agrada la ciutat, eh?
viernes, 2 de mayo de 2008
Oportunitats, no debacles
Des de sempre, i sobretot en els mals moments, he volgut viure en positiu... veure oportunitats en aquells fets que se'm presentaven com a debacles. Ara em passa una cosa similar... aviat pot ser que tingui tots els caps de setmana per mi soleta... i per als altres també esclar. Per compartir-los i gaudir-los, per respirar-los al màxim.
I només d'imaginar-me la brisa marítima que ens porta aromes de "caldero" d'arròs, mentre llegeixo alguna tafaneria i el sol fa pampallugues sobre la meva pell... se m'il·lumina el rostre, i m'omplo de felicitat. Saber gaudir de circumstàncies sembrades en el camí és un dels aprenentatges que he fet meu al llarg de tota la vida... i ara el que em queda és explotar els cinc sentits al màxim al llarg dels propers mesos, i disfrutar dels dies que s'allarguen.
Bé, ahir vaig estar a l'Escala, gaudint d'un sol gairebé estiuenc...
aquest poble sempre m'inspira molta calma. Suposo que es nota...
Per cert...
Aquest bloc és una oportunitat d'expressió directa dels pensaments, dels sentiments i dels fets que se succeeixen. No és un balcó superficial i cec, sinó una finestra oberta a treure de mi tot allò que em neguiteja personalment o intel·lectualment. Va començar a bategar fa pocs dies, i estic molt contenta perquè és una plataforma per mostrar les meves idees... i per suscitar opinions en els qui llegeixen
li pronostico una llarga vida!!!!
I només d'imaginar-me la brisa marítima que ens porta aromes de "caldero" d'arròs, mentre llegeixo alguna tafaneria i el sol fa pampallugues sobre la meva pell... se m'il·lumina el rostre, i m'omplo de felicitat. Saber gaudir de circumstàncies sembrades en el camí és un dels aprenentatges que he fet meu al llarg de tota la vida... i ara el que em queda és explotar els cinc sentits al màxim al llarg dels propers mesos, i disfrutar dels dies que s'allarguen.
Bé, ahir vaig estar a l'Escala, gaudint d'un sol gairebé estiuenc...
aquest poble sempre m'inspira molta calma. Suposo que es nota...
Per cert...
Aquest bloc és una oportunitat d'expressió directa dels pensaments, dels sentiments i dels fets que se succeeixen. No és un balcó superficial i cec, sinó una finestra oberta a treure de mi tot allò que em neguiteja personalment o intel·lectualment. Va començar a bategar fa pocs dies, i estic molt contenta perquè és una plataforma per mostrar les meves idees... i per suscitar opinions en els qui llegeixen
li pronostico una llarga vida!!!!
miércoles, 30 de abril de 2008
Decebuts però... siguem realistes, coi!
El Barça ens ha decebut tota la maleïda temporada, fent exhibició d'un seguit de mancances lamentables... sota l'aixopluc de noms que venen milions de samarretes...
fins aquí, estic d'acord...
però la derrota davant el manchester no hauria de ser la metxa que encengués el foc! entenc la decepció i la frustració que suposa quedar-se a un gol de la final de moscou... però siguem realistes... quan el barça està BÉ, li costa déu i ajuts arribar a la final de la champions...
que no ho haguem aconseguit aquesta temporada no és excepcional, ans al contrari...
sempre hem de ser taaaan catastrofistes...!!!!
per cert, per qualsevol afeccionat al futbol ahir va ser un partidàs... però per mi va ser una creu
fins aquí, estic d'acord...
però la derrota davant el manchester no hauria de ser la metxa que encengués el foc! entenc la decepció i la frustració que suposa quedar-se a un gol de la final de moscou... però siguem realistes... quan el barça està BÉ, li costa déu i ajuts arribar a la final de la champions...
que no ho haguem aconseguit aquesta temporada no és excepcional, ans al contrari...
sempre hem de ser taaaan catastrofistes...!!!!
per cert, per qualsevol afeccionat al futbol ahir va ser un partidàs... però per mi va ser una creu
martes, 29 de abril de 2008
La meva columna de dilluns
La meva columna de dilluns al diari EL 9 NOU va ser sobre cinema. I em consta que ha agradat a alguna gent, que creu que és una manera de mantenir viva la lluita. Us l'enganxo aquí perquè la llegiu si us ve de gust.
Era l’any 1994 quan vaig anar al cinema per primera vegada amb les meves amigues, sense pares. Tenia 13 anys i la pel·lícula va ser Philadelphia, als cinemes Mundial. Amb mil pessetes en vaig tenir per l’entrada, l’anada i tornada amb l’autobús i per a un refresc. Evidentment, això no es tornarà a repetir. I no perquè l’arribada de l’euro i l’encariment de la vida ens faci pensar dues vegades si necessitem i realment desitgem anar al cinema (que també), sinó perquè l’oci se’ns ha allunyat, se n’ha anat de la ciutat, i l’ha deixada eixuta de possibilitats per a un adolescent que viu aquí o als municipis de la rodalia i depèn de mitjans de transport públic per viure les seves primeres sortides en grup. Tampoc a la gent gran li entusiasma la idea d’anar al cinema en centres comercials sense esperit i sense els seus punts de trobada de referència. Deia el cineasta Lambert Botey que creu que el consumidor potencial de cinema segueix existint, i que els esforços s’han de dirigir a recuperar-lo. Jo també ho crec. Però de moment, no podem lamentar la davallada d’espectadors a les sales donant totes les culpes als dvd pirata i a les descàrregues per internet, perquè hi ha molta gent que prefereix socialitzar-se en espais on després podrà sopar al seu restaurant preferit, passejar o comprar a les seves botigues de sempre i respirar la ciutat. I que no vol agafar el cotxe, no perquè no sigui sostenible, sinó perquè li fa mandra i té molt clar quin paisatge prefereix.
Gemma Nadal
Era l’any 1994 quan vaig anar al cinema per primera vegada amb les meves amigues, sense pares. Tenia 13 anys i la pel·lícula va ser Philadelphia, als cinemes Mundial. Amb mil pessetes en vaig tenir per l’entrada, l’anada i tornada amb l’autobús i per a un refresc. Evidentment, això no es tornarà a repetir. I no perquè l’arribada de l’euro i l’encariment de la vida ens faci pensar dues vegades si necessitem i realment desitgem anar al cinema (que també), sinó perquè l’oci se’ns ha allunyat, se n’ha anat de la ciutat, i l’ha deixada eixuta de possibilitats per a un adolescent que viu aquí o als municipis de la rodalia i depèn de mitjans de transport públic per viure les seves primeres sortides en grup. Tampoc a la gent gran li entusiasma la idea d’anar al cinema en centres comercials sense esperit i sense els seus punts de trobada de referència. Deia el cineasta Lambert Botey que creu que el consumidor potencial de cinema segueix existint, i que els esforços s’han de dirigir a recuperar-lo. Jo també ho crec. Però de moment, no podem lamentar la davallada d’espectadors a les sales donant totes les culpes als dvd pirata i a les descàrregues per internet, perquè hi ha molta gent que prefereix socialitzar-se en espais on després podrà sopar al seu restaurant preferit, passejar o comprar a les seves botigues de sempre i respirar la ciutat. I que no vol agafar el cotxe, no perquè no sigui sostenible, sinó perquè li fa mandra i té molt clar quin paisatge prefereix.
Gemma Nadal
lunes, 28 de abril de 2008
El valor de la proximitat
Hi ha dies en què realment et sents molt reconfortat treballant en un mitjà de comunicació comarcal. En què sents que la tasca que fas és molt més propera i útil que la que podries fer en un altre d'abast estatal. Avui ha estat un d'ells. El tema dels batxillerats nocturns n'és un exemple. A Granollers i Mollet n'està prevista la desaparició en un parell d'anys, segons ha anunciat el Department d'Educació. I rere la xifra freda de 43 centres de tot Catalunya que deixaran d'oferir aquests estudis, ens trobem nois i noies que treballen, que es guanyen el sou i que quan pleguen, van a fer les assignatures que els queda per treure's el títol o per fer la sele. Gent amb rostre i veu, que es quedarà sense poder conciliar els seus estudis amb la seva feina, simplement perquè hi ha un 40% d'absentisme... i perquè no es confia en aquest "model"
Algú s'ha preocupat d'anar a una universitat qualsevol, i estudiar quin és l'absentisme que hi ha durant el trimestre (algunes carreres més que d'altres, sigui dit)...!!!!
Algú s'ha parat a pensar que no tots tenen la possibilitat de tenir internet a casa, amb la despesa que implica, per poder seguir els estudis a distància, com proposen???
De vegades no entenc res.
És necessari donar veu aquells que poden sentir-se francament putejats per aquesta decisió....
Veurem què passa.
Algú s'ha preocupat d'anar a una universitat qualsevol, i estudiar quin és l'absentisme que hi ha durant el trimestre (algunes carreres més que d'altres, sigui dit)...!!!!
Algú s'ha parat a pensar que no tots tenen la possibilitat de tenir internet a casa, amb la despesa que implica, per poder seguir els estudis a distància, com proposen???
De vegades no entenc res.
És necessari donar veu aquells que poden sentir-se francament putejats per aquesta decisió....
Veurem què passa.
De les traïcions
Les traïcions ningú no les espera ni les desitja. Ni tan sols es té present que es poden patir sobtadament. I potser precisament és aquesta càrrega de sorpresa inesperada i maliciosa el que les fa tan doloroses, tan dures de soportar. Al llarg de la humanitat moltes persones les han patides i les han superades, però molt pocs han estat capaços d'oblidar-les.
Una vegada, fa uns anys, una amiga meva em va dir: "jo no t'he traïcionat. Simplement tu esperaves una cosa de mi que jo mai t'havia promès". I segurament era veritat. Moltes vegades, ens imaginem que algú actuarà d'una manera concreta, i si a l'hora de la veritat el seu comportament dista un xic del que ens havíem imaginat, ens sentim enganyats.
El problema és que de traïcions n'hi ha de petites i de grans. Una de petita pot ser quedar per anar al cinema i presentar-se tard a la cita i quedar-se sense poder veure la pel·lícula. Aquesta és fàcilment superable. Una gran traïció, segons es miri, és tenir visions molt diferents de com encara la vida. I aquí és on em dirigeixo jo, indefugiblement, en aquest article.
Parelles que s'enamoren i s'estimen abans d'haver parlat de les premisses centrals que dicten les seves vides són les més susceptibles de patir aquests problemes. S'estimen fins que un dia s'adonen que un es vol casar als 40 i l'altre als 30, que una vol tres fills i l'altre es vol fer la vasectomia, que un vol continuar sortint de festa els dissabtes i que l'altre vol fer bricolatge el diumenge al matí. I així un nombrós eccètera que, amanit amb la sensació de rutina creixent que pateix qualsevol parella avui dia, acaba provocant una ruptura gairebé obligada.
Per aquest motiu, ara que ja som grandets, jo ja n'he fet 27, considero que és el moment de començar a parlar sobre els valors abans d'intentar res amb ningú. Compartir uns mateixos valors és a la llarga, la millor assegurança de qualsevol relació. Més que l'atracció intel·lectual, física, sexual o com li vulgueu dir. Parlant, parlant i parlant, crec que l'èxit pot estar assegurat.
Una vegada, fa uns anys, una amiga meva em va dir: "jo no t'he traïcionat. Simplement tu esperaves una cosa de mi que jo mai t'havia promès". I segurament era veritat. Moltes vegades, ens imaginem que algú actuarà d'una manera concreta, i si a l'hora de la veritat el seu comportament dista un xic del que ens havíem imaginat, ens sentim enganyats.
El problema és que de traïcions n'hi ha de petites i de grans. Una de petita pot ser quedar per anar al cinema i presentar-se tard a la cita i quedar-se sense poder veure la pel·lícula. Aquesta és fàcilment superable. Una gran traïció, segons es miri, és tenir visions molt diferents de com encara la vida. I aquí és on em dirigeixo jo, indefugiblement, en aquest article.
Parelles que s'enamoren i s'estimen abans d'haver parlat de les premisses centrals que dicten les seves vides són les més susceptibles de patir aquests problemes. S'estimen fins que un dia s'adonen que un es vol casar als 40 i l'altre als 30, que una vol tres fills i l'altre es vol fer la vasectomia, que un vol continuar sortint de festa els dissabtes i que l'altre vol fer bricolatge el diumenge al matí. I així un nombrós eccètera que, amanit amb la sensació de rutina creixent que pateix qualsevol parella avui dia, acaba provocant una ruptura gairebé obligada.
Per aquest motiu, ara que ja som grandets, jo ja n'he fet 27, considero que és el moment de començar a parlar sobre els valors abans d'intentar res amb ningú. Compartir uns mateixos valors és a la llarga, la millor assegurança de qualsevol relació. Més que l'atracció intel·lectual, física, sexual o com li vulgueu dir. Parlant, parlant i parlant, crec que l'èxit pot estar assegurat.
Un dia gris
Avui és un dia molt gris
Aquest matí ha fet molta ventolera, i ara, els núvols tapen el cel a la ciutat
no m'agrada aquest temps... ni pluja ni sol, ni fred ni calor
tinc ganes que arribin les temperatures rotundes i severes
...
saps què faria ara?
agafaria l'autopista amunt amunt amunt... fins a trobar el sol...
i després una terrasseta amb un martini i unes olivetes, eh?
Aquest matí ha fet molta ventolera, i ara, els núvols tapen el cel a la ciutat
no m'agrada aquest temps... ni pluja ni sol, ni fred ni calor
tinc ganes que arribin les temperatures rotundes i severes
...
saps què faria ara?
agafaria l'autopista amunt amunt amunt... fins a trobar el sol...
i després una terrasseta amb un martini i unes olivetes, eh?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
