L'AMOR ÉS PODERÓS.
NO N'HI HA DUBTE.
L'AMOR MOU EL MÓN. EL POT MOURE. I EL POT CANVIAR.
L'AMOR POT DIBUIXAR EL SOMRIURE EN UN SOL INSTANT EN UN ROSTRE FATIGAT PER LES LLÀGRIMES.
L'AMOR POT REMOURE EL NOSTRE INTERIOR SENSE NECESSITAT DE PARAULES NI DE FETS, NOMÉS AMB PENSAMENTS.
L'AMOR ÉS EL FOC QUE POT CREMAR EL NOSTRE INTERIOR.
ÉS LA IL·LUSIÓ QUE ENS POT MOTIVAR A SER MILLORS PERSONES, MILLORS FAMILIARS, AMICS... I QUE ENS POT FER SER AMBICIOSOS.
EL PODER DE L'AMOR TOT HO CURA.
EL PODER DE L'AMOR... ÉS INCALCULABLE.
I dic tot això perquè estem acostumats a veure com l'odi, la ràbia, genera conflictes, baralles, tan a nivell mundial (guerres) com enfrontaments personals. Però aquesta és una força latent, de desgast. La que realment genera l'evolució, el creixement de la civilització i de les persones en particular, és l'afecte, l'altruisme, l'amor. La fi de les guerres, els pactes, la previsió d'un futur i una societat millor, l'esperança en els descobriments científics.... a sota de tot, i ben al fons, hi ha l'amor.
viernes, 1 de agosto de 2008
miércoles, 30 de julio de 2008
Els llunyans 80
Els anys 8o són els de la nostra infantesa.
Vam viure en un món que ja queda llunyà, que ja està passat. Aquella època de guates i sabates de xarol. De Panama Jack i de Converse. De sabates victoria de colors. De xiclet Bubaloo. De piruletes en forma de cor. Aquell temps en què ens il·lusionàvem per l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella Europa en què políticament passaven moltes coses però que encara teníem ben lluny. No com ara, que tots els països som un. Llavors els països de l'Europa de més enllà d'Itàlia eren misteriosos, i viatjar-hi era perillós. No es podia anar al Berlín Oriental... hi havia comunisme. Aquella infantesa amb en Dragui explicant-nos la història de Catalunya, que havia estat llargament silenciada. Aquell xarop de maduixa per al coll. Aquelles bombolles i flotadors per no ofegar-nos a la piscina. Quan gastar-se 100 pessetes en llaminadures era tot un caprici. Quan feiem quaderns Santillana per vacances. Quan llegíem El Vaixell de Vapor: primer el blanc, després el blau, després el taronja. Quan estava de moda patinar pel carrer. Quan si eres una nena eres de la Barbie o la Chabel.
La música m'inspira perquè em venen moltíssims records a la memòria. És inevitable... records tendres i evocadors, que em fan dibuixar un somriure.
Aquesta cançó ja és força evocadora de per sí mateixa:
http://www.youtube.com/watch?v=S_wzi-kTVOI
Vam viure en un món que ja queda llunyà, que ja està passat. Aquella època de guates i sabates de xarol. De Panama Jack i de Converse. De sabates victoria de colors. De xiclet Bubaloo. De piruletes en forma de cor. Aquell temps en què ens il·lusionàvem per l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella Europa en què políticament passaven moltes coses però que encara teníem ben lluny. No com ara, que tots els països som un. Llavors els països de l'Europa de més enllà d'Itàlia eren misteriosos, i viatjar-hi era perillós. No es podia anar al Berlín Oriental... hi havia comunisme. Aquella infantesa amb en Dragui explicant-nos la història de Catalunya, que havia estat llargament silenciada. Aquell xarop de maduixa per al coll. Aquelles bombolles i flotadors per no ofegar-nos a la piscina. Quan gastar-se 100 pessetes en llaminadures era tot un caprici. Quan feiem quaderns Santillana per vacances. Quan llegíem El Vaixell de Vapor: primer el blanc, després el blau, després el taronja. Quan estava de moda patinar pel carrer. Quan si eres una nena eres de la Barbie o la Chabel.
La música m'inspira perquè em venen moltíssims records a la memòria. És inevitable... records tendres i evocadors, que em fan dibuixar un somriure.
Aquesta cançó ja és força evocadora de per sí mateixa:
http://www.youtube.com/watch?v=S_wzi-kTVOI
lunes, 28 de julio de 2008
MY EVERYTHING
UN CANT D'ENERGIA I DE FORÇA PER AQUEST MATÍ DE DILLUNS, UN LLARG PREÀMBUL A LES VACANCES, QUE ARRIBARAN DIVENDRES A LA NIT.
BARRY WHITE, MY EVERYTHING
http://www.youtube.com/watch?v=aS2Fve72AZg&feature=related
BARRY WHITE, MY EVERYTHING
http://www.youtube.com/watch?v=aS2Fve72AZg&feature=related
ESTUDIAR PER SER METGE
D’entrada, reconec que les notes de tall són una manera justa i imparcial de fer una tria dels qui quedaran dins o fora d’una determinada carrera universitària. Però hi ha casos determinats en què un es qüestiona si realment no faria falta, en el cas d’alguns estudis, fer altres proves, específiques, que acabessin de determinar, parlant en plata, si un val o no val. Dissabte em vaig retrobar amb la Marta, una noia que viu a cavall entre Granollers i Barcelona, i que ha quedat a dues dècimes de fer els seus somiats estudis de Medicina. Des dels 10 o 12 anys la Marta manifestava una vocació clara per la medicina, i es delia per ser pediatra. Ella sempre ha opinat que ha de ser molt enriquidor seguir l’evolució d’una persona en els seus primers anys de vida, en el seu dia a dia, veure com es va confeccionant el seu historial, si pot ser des d’un Centre d’Atenció Primària. Per la seva manera de ser, per la seva paciència, o pel seu ritme vital, crec des de la meva modesta opinió, que no és just que dues dècimes ens privin de tenir una pediatra com ella en el futur. Segur que aquest any, les places de medicina estaran ocupades per gent amb molta vocació, potser, amb una gran intel·ligència, memòria, intuïció... com la de la Marta. Però i si hi ha casos en què no és així? De vegades em pregunto si és suficient ser un estudiant 10 per poder desenvolupar determinats oficis, que porten intrínsecs uns horaris durs, sacrificats, una pressió moltes vegades insuportable, una gran responsabilitat. Seria viable alguna prova psicotècnica que rematés els tradicionals exàmens de selectivitat... ?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
