ESTUDIAR PER SER METGE

D’entrada, reconec que les notes de tall són una manera justa i imparcial de fer una tria dels qui quedaran dins o fora d’una determinada carrera universitària. Però hi ha casos determinats en què un es qüestiona si realment no faria falta, en el cas d’alguns estudis, fer altres proves, específiques, que acabessin de determinar, parlant en plata, si un val o no val. Dissabte em vaig retrobar amb la Marta, una noia que viu a cavall entre Granollers i Barcelona, i que ha quedat a dues dècimes de fer els seus somiats estudis de Medicina. Des dels 10 o 12 anys la Marta manifestava una vocació clara per la medicina, i es delia per ser pediatra. Ella sempre ha opinat que ha de ser molt enriquidor seguir l’evolució d’una persona en els seus primers anys de vida, en el seu dia a dia, veure com es va confeccionant el seu historial, si pot ser des d’un Centre d’Atenció Primària. Per la seva manera de ser, per la seva paciència, o pel seu ritme vital, crec des de la meva modesta opinió, que no és just que dues dècimes ens privin de tenir una pediatra com ella en el futur. Segur que aquest any, les places de medicina estaran ocupades per gent amb molta vocació, potser, amb una gran intel·ligència, memòria, intuïció... com la de la Marta. Però i si hi ha casos en què no és així? De vegades em pregunto si és suficient ser un estudiant 10 per poder desenvolupar determinats oficis, que porten intrínsecs uns horaris durs, sacrificats, una pressió moltes vegades insuportable, una gran responsabilitat. Seria viable alguna prova psicotècnica que rematés els tradicionals exàmens de selectivitat... ?