La meva columna de dilluns

La meva columna de dilluns al diari EL 9 NOU va ser sobre cinema. I em consta que ha agradat a alguna gent, que creu que és una manera de mantenir viva la lluita. Us l'enganxo aquí perquè la llegiu si us ve de gust.


Era l’any 1994 quan vaig anar al cinema per primera vegada amb les meves amigues, sense pares. Tenia 13 anys i la pel·lícula va ser Philadelphia, als cinemes Mundial. Amb mil pessetes en vaig tenir per l’entrada, l’anada i tornada amb l’autobús i per a un refresc. Evidentment, això no es tornarà a repetir. I no perquè l’arribada de l’euro i l’encariment de la vida ens faci pensar dues vegades si necessitem i realment desitgem anar al cinema (que també), sinó perquè l’oci se’ns ha allunyat, se n’ha anat de la ciutat, i l’ha deixada eixuta de possibilitats per a un adolescent que viu aquí o als municipis de la rodalia i depèn de mitjans de transport públic per viure les seves primeres sortides en grup. Tampoc a la gent gran li entusiasma la idea d’anar al cinema en centres comercials sense esperit i sense els seus punts de trobada de referència. Deia el cineasta Lambert Botey que creu que el consumidor potencial de cinema segueix existint, i que els esforços s’han de dirigir a recuperar-lo. Jo també ho crec. Però de moment, no podem lamentar la davallada d’espectadors a les sales donant totes les culpes als dvd pirata i a les descàrregues per internet, perquè hi ha molta gent que prefereix socialitzar-se en espais on després podrà sopar al seu restaurant preferit, passejar o comprar a les seves botigues de sempre i respirar la ciutat. I que no vol agafar el cotxe, no perquè no sigui sostenible, sinó perquè li fa mandra i té molt clar quin paisatge prefereix.

Gemma Nadal